CONSTRUCCIÓ D'INFRAESTRUCTURES I OBRES PÚBLIQUES.

Aquesta imatge del mapa de la Península Ibèrica ens mostra on es construïren les principals rutes terrestres, les vies secundàries com camins no tan ben construïts, i finalment amb les línies amb fletxes ens mostren les rutes per mar, ja que era una forma de comerç.

Una de les infraestructures públiques més importants que ens han deixat els romans són les calçades: 

 

La xarxa de carreteres es va desenvolupar amb la finalitat pràctica i militar, perquè pretenia permetre a la legió una bona calçada per on marxar el més ràpid i còmode possible. 

Destacaven per la seua rectitud que acurtava el camí entre els pobles.

 

Una altra construcció pública important foren els aqüeductes: Els aqüeductes tenien la funció de transportar l'aigua en forma de flux continu des del lloc des d'on s'accedeix a ella de forma natural fins al punt del consum, a través d'un sistema o conjunt de sistemes acoplats. És una obra mestra d'enginyeria de l'Antiga Roma, encara hui dia es poden apreciar els gegantescs arcs.

Els temples romans que es troben a Espanya estàn bastant deteriorats, o només podem trobar la planta i l'inici de les columnes.

Únicament podien entrar els sacerdots; eren la casa dels Déus en cada ciutat; es pregava/ resava fora d'ells.

 

És una evolució del Temple Etrusc: s'edifica en lo alt d'un pòdium, amb un sol accés frontal amb una escalinata que comunica amb un pòrtic in antis de columnes que s'estenen per tot el perímetre o s'incorporen al mur. La cella -nau interior- habitualment és rectangular amb un altar per al Déu en forma de caixa fúnebre i coberta interior de fusta i exterior a dos aigües. 

 

  

Les termes romanes també tingueren una funció important, ja que eren edificis públics amb prestacions que avui en diríem higienicosanitàries.
Són els precursors de les modernes cases de banys, saunes i balnearis termals; representaven un dels principals llocs de trobada és a dir, constituïen un lloc d'oci i de sociabilització per a la societat romana.

 

Les primeres termes van néixer en llocs on era possible aprofitar les fonts naturals d'aigua calenta o dotades de particulars dots curatius.

Els teatres al principi eren com ara els circs, es muntaven i es desmuntaven per l'ocasió. Es feien de fusta i un cop acabades les funcions es destruïen. 
Els romans ja miraven per la qualitat acústica a l'hora de construir els teatres, per tant procuraven que el teatre tingués la millor acústica possible.

Amb el temps, com totes les coses, els teatres també van desenvolupar unes característiques i elements propis. Aquests en són alguns:

- Un pati amb columnes situat darrere l'escenari

- Un escenari

- Un front escènic

- Seients més propers a l'escenari posats en forma circular

- Una orquestra situada davant l'escenari

- Uns passadissos laterals d'entrada a l'orquestra

- Una graderia

- Les entrades a la graderia

  
Els amfiteatres romans: 

Un amfiteatre és una gran edificació descoberta de l'arquitectura romana clàssica, normalment de planta oval amb un espai central a nivell del sòl i cobert de sorra, el qual estava envoltat per tres nivells de graderies: en termes generals el primer a tocar de l'arena era pels personatges importants de la comunitat, el segon on seia la plebs romana, i el tercer espai al capdamunt de la graderia on seien les dones i els que menys drets tenien.

 

L'arena i les graderies estaven separades per un mur alt que protegia el públic. Als fonaments de les graderies hi havia diversos espais confinats on tancar-hi els gladiadors o les gàbies de les feres.

A l'amfiteatre se solien representar lluites entre gladiadors; lluites entre feres o la seua cacera i la mort de les persones que les autoritats havien condemnat a la pena capital. 

Molt excepcionalment en alguns amfiteatres també tenien lloc petites batalles navals entre petits vaixells (dites naumàquia) omplint l'arena d'aigua.

Com a conclusió: La major part dels edificis públics que tenien com a objectiu el lleure, és a dir, els teatres, amfiteatres, circs i termes, els construïen les persones més riques de les ciutats, que pertanyien a l’ordo decurionum. Aconseguien tenir content al poble i a més, aconseguien prestigi i molta popularitat amb les seues actuacions.